La vida és un queixal

La vida és un queixal,
d’entrada no hi vam ni pensar
ens vam limitar a mastegar,
i ve que se’ns corca de cop...
Ens fa molt de mal, i ens hi aferrem,
i la cuidem. Tot són neguits...
Però per que ens quedem guarits,
Ens l’hem de fer arrencar. La vida...

Terra-lluna

Quan en tingui prou de sentir
el plor dels infants a la fosca
quan en tingui prou de mirar
com sepulten ciutats en cendres
quan en tingui prou de les llàgrimes
dels crits, de la sang, dels sorolls
quan en tingui prou d’aquest món
a mi, la lluna rossa!

Terra-lluna,
aquesta nit duc ales d’or
i pel cel, com un meteor,
me’n vaig
Terra-lluna,
he deixat la meva atmosfera,
he deixat les morts i les guerres,
adéu

Al cel, esquitxat de planetes,
tot sol dalt d’una lluna buida,
me’n riuré d’aquest món estúpid
i dels homes que fan de bèsties.
Terra-lluna,
adéu ciutat meva, cor meu,
globus baldat de tants dolors,
adéu.

Visca la nit! He llevat àncores.
A mi, les pluges d’asteroides,
a mi, els cometes d’ull lívid,
diamants esparsos en la tinta,
a mi, les estrelles de mel,
flors de topazi i de robins.
A mi, aquest silenci etern
de l’espai infinit.

Terra-lluna,
vegeu llevar-se el quart creixent.
Lluna terrestre al firmament,
com va?
Terra-lluna,
Àfrica i Amèrica, us veig,
veig la ratlla tropical,
us veig.

Vindrà un dia, en el meu retir,
on veuré, amb el nas alçat,
com rebenta el meu trist planeta
que pretén ser civilitzat.
Terra-lluna,
món putrefacte, massa vell,
Pierrot allà dalt avui et diu
Adéu.